Biblioteca Virtual Joaquim Vicent Guimerà
Castellers de Vinaròs  Recordo, quan era un nen hi havia etapes de la meua vida d’estades a Vinaròs, a la perruqueria que els meus avis tenien oberta des de l’any 1914 a la plaça Tres Reis, quan els castellers de Valls -la colla vella perquè la color del roig fosc de les seues camises els identificava concretament-, construïen castells per al nostre poble. Eren moments que es reproduïen de forma esporàdica, pot ser en moments de celebració, o a les festes locals. Però sí que us puc dir que a Vinaròs venien les colles més tradicionals a fer castells. De fet, entre els grans converses dels meues avis, quan m’explicaven les coses de les seues èpoques -que no eren de blanc i negre com ens volen fer creure les fotografies que conservem d’aquells temps, sinó de colors reals i ben vius, com era la vida dels nostres pares i avis i avantpassats, ells m’explicaven quan a la plaça de bous de la nostra ciutat, a les festes i fira de sant Joan i sant Pere, es ballaven balls regionals i també es feien castells, amb les colles que venien de Tarragona i Valls. El temps i la meua experiència -pot ser com aficionat a la fotografia, com a lector i cercador de la història i de les tradicions dels meu país-, ha fet que aprengués que els «castells» són una evolució que ve del que primer s’anomenava a les terres del nord com a «ball de valencians», perquè venia a seguir la tradició de les moixerangues que eren tradicionals a les terres de l’Horta, al bell mig del País Valencià. Recordo quan Pablo Batalla i jo ens anavem -ben be pot fer quasi una vintena d’anys- a cercar els aplecs de moixerangues que es celebraven, i que agrupaven les colles moixerangueres que en aquells moments hi havia i que feien reviscolar aquesta tradició. L’Olleria, València, Algemesí van ser unes de les nostres trobades amb les moixerangues. També viatjàvem fins a Barcelona i a Tarragona per estudiar i fotografiar les jornades castelleres, amb Dani Miralles, Amador Torres, Mateu Beltran i Sergi Fatsini documentàvem aquests esdeveniments.  Un dia ens varem assabentar que a Vinaròs es volia construir una colla moixeranquera, i de fet així es va fer; encara que a la nostra ciutat mai va haver ni una minsa tradició eminentment valenciana, sinó el seguiment dels castells, qui sap si per la relació que sempre ha estat amb el bisbat de Tortosa, del que pertanyem ja des de la fundació i els primers temps del nostre poble, des de mitjans del segle XIII. Indiscutiblement, recordo que jo era menut, com a la platja del Fortí, els joves que gaudien del sol i de la mar tenien el desig i el plaer de fer petits castells entre els rocs, al davant mateix de la façana de l’escola de sant Sebastià. I als més menuts ens pujaven de quan en quan -disfressats amb les mateixes tovalloles que portàvem per assecar-nos del bany-, com a atzenetes d’aquells improvisats castells. Més endavant, recordo quan, en el moment del pas de la Vuelta Ciclista a Espanya per la carretera 340, vam baixar tots els estudiants de l’institut a veure els corredors, i es va construir un castell, per a que tots els que ho veurien per televisió sapièssen que Vinaròs existia en el mapa. Això són fets puntuals que sempre han indicat la remor castellera del nostre poble. I aleshores, per què hem d’oblidar que Vinaròs ha mantingut al llarg del temps una determinada tradició castellera? a del Maestrat; des de la mateixa platja on les barques varen per descansar a la nit, per a anar del Baix al Alt, en les terres de secà on les històries s›encabllen entre les dites populars i la imaginació desenfrenada de les dones i els homes del camp.i de l›aigua Els personatges protagonistes d›aquestes petites històries, son persones normals, dels que viuen i gaudeixen de les seues llars, i a la vegada tenen la grandesa de seguir les tradicions de sempre en les terres on l›olivera i l›ametller tenen la seua trascendència. Us presentem alguns dels títols d›aquest contes que han naixcut de les conversacions i la parla de le gent que viuen i treballen a l›ampla comarca d  Vinaròs, poble de bancs  Al País Valencià hi ha pobles menuts, pobles més grans, ciutats petites i ciutats més grans. En cadascú d’aquest tipus i variada gama de poblacions, hi ha una idiosincràsia ben particular d’acord amb el pensament, la manera de ser i el pensament dels seus habitants. I Vinaròs no s’escapa a aquesta forma de oferit-se a tots els que ens visiten i -per suposat-, a tots el que vivim i ens movem pels seus carrers. Vinaròs és un poble de bancs. Sí, això és veritat, i si ho mirem des de una perspectiva econòmica, a la nostra ciutat hi ha un grapat de bancs, encara que -per conseqüència de la crisi que encara no hem acabat de patir-, ara en tenim menys entitats bancàries que fa una dotzena d’anys. Però no us vull parlar d’aquest tipus de bancs, sinó del altres... La meua mare, Pepita, als darrers anys de la seua vida, passava l’estiu a la nostra ciutat, i li agradava -sent acompanyada-, trobar-se amb amistats i coneguts i xerrar una mica sobre això i allò... Quan podia caminar ho feia poc a poc i gaudia explicant que hi havia llocs en que podia descansar als bancs que en curtes distàncies anaven omplint els carrers més cèntrics. Han passat els anys, i he de tornar a dir que Vinaròs és per als seus habitants i per aquells que venen a visitar-nos una ciutat acollidora. No diré que és la perfecció, perquè no ho puc dir, però sí us he de dir que no ha minvat la quantitat de bancs que esperen a que a gent s’assegue a descansar una estona, o a parlar pel mòbil, o simplement a gaudir de l’ombra. Hi ha més bancs que abans, que es reparteixen amb distàncies prudencials seguint possibles rutes, i que permeten que la gent amb problemes de mobilitat puga seguir el seu itinerari, descansant, recuperant forces... Vinaròs, en aquest sentit, li dona lliçons de mobilitat a Castelló, la capital provincial, amb menys pressupost, amb menys ajudes, amb més regidories, però sabent que la gent més gran, o amb més problemes de mobilitat tenen a disposició aquest bancs que -quan les cames no són com eren abans- , podem seguir gaudint de caminar per la nostra ciutat. Clar què, quan plou, tots els bancs estan ben mullats... Què podríem fer aleshores?  Les cebres i els passos...  Una cosa és un «pas cebra», i d’altra ben diferent és un «pass de cebres». Pot ser molts conductors -que són aquelles persones que amb carnet de conduïr són els pilots dels vehicles que circulen per la nostra ciutat-, no tenen clar el significat diferenciador d’aquestes paraules. Tenint una mínima idea del reglament de la circulació, un «pas cebra», indicat sobre el ferm de l’asfalt d’un carrer o via circulatòria amb unes amples bandes blanques, delimita un espai en el que la persona que camina a peu té preferència de pas, i els vehicles (bicicletes, patinets elèctrics o no, motos, cotxes, camions, etc...) han d’aturar-se per deixar que els caminants passen d’una vorera a l’altra vorera del carrer. Per experiència pròpia, la meitat dels usuaris de vehicles, simplement passen d’aturar-se i esperar-se a que la gent a peu puga creuar el carrer. Sí, clar, hi ha molt bons conductors i ho fan i ho faran sempre, com dicten les normes de la circulació. Però hi ha una meitat que té sempre més pressa de la que hauria de tenir, i que no es fixa que el carrer ha de ser de tots i és de tots... Si ens ha passat aquest fet, que quasi s’esdevé com una anècdota, quan ocorre això i mirem al conductor ó conductora fent-li un gest d'incomprensió per la seua actitud, com a resultat podem obtindre: 1.- un gest de disculpa, però sense deixar d’accelerar... 2.- simplement ni mirar-nos i seguir endavant perquè el pilot és el rei de la carretera... 3.- posant la seua mirada encara més adusta, perquè sí... Què podem fer amb aquesta actitud? Sí, mirar la matrícula del vehicle, recordar-la -es ben fàcil fer-lo, perquè són pocs números i lletres-, i anar a la policia municipal i explicar els fets. Si cada dia som tres o quatre persones que expliquem aquesta realitat, pot ser en un determinat espai de temps farem canviar el mode de respectar als ciutadans que anem a peu.  «Aquí usted no puede estar, este lugar está reservado...»  Hi han fets que si no es recorden, tal i com van succeir, i s’obliden de la memòria, sabem que tornaran a ocórrer any darrera d’any de la mateixa manera i sense que puguen haver-se esmenat. I és una anècdota el que us vull explicar, per a què feu lectura d’ella i considereu fins a quin punt el nostre poble i la nostra societat va perdent arrels i a la vegada les relacions humanes -entre persones-, es converteixen en una lluita de poder en la que prima el referent d’oficialitat de qui considera que la seua posició ve a estar en determinats moments per damunt d’altres persones. Sobre el fet que us vull explicar, he de dir-vos que -durant anys-, he observat que aquesta fprma d’actuar l’he observat moltes vegades, i encara que alguna d’elles he intervingut en suport de qui necessitava aquest suport, fins a que no em va ocorrer a mí mateix, no estat conscient del menyspreu que comporta. Dissabte de carmaval a Vinaròs, i dissabte de desfilada. Durant dues setmanes, considerant que el meu cos no està com anys anteriors, vaig decidir llogar dos seients per a les cadires que l’organització del carnaval lloga a la avinguda del País Valencià. Anar tres vegades a l’estand de la comissió del carnaval al mercat, preguntar i tenir primer com a resposta: Encara no les tenim les butlletes, demà tarda les tindrem... La segona resposta no va ser perquè l’estand estava tancat, i al dia següent idem eadem idem... Tinc problemes de mobilitat i això comporta que no pugue anar i venir a totes hores, així que una persona em diu que m’ho mirarà, i després de fer varies visites al mercat -on l’estand està sempre tancat, després d’anar a informació i turiste (oficina) quatre o cinc vegades, aconsegueix les dues butlletes, per poder seure a l'avinguda del País Valencià, a més explicant que així podré fer les fotos del carnaval, perquè em podre seure ben a prop dels focus. - No hi haurà cap problema... Dissabte tarda, a les 16.30 surto de casa amb una càmera d’objectiu curt (la meua Canon 7D, que uso des de fa 10 anys, amb un objectiu Canon 18-135 mm), i vaig directe cap a l’avinguda del País valencià. Allí, miro els llocs que queden lliures, perquè hi ha molta gent asseguda, i cerco unlloc on no diga «reservado». L’ocupo, i espero... Al cap d’un moment -cinc minuts-, passa una persona que porta una camisola del carnaval, amb una carpeta en la mà, que en mira (no sé si de dalt a baix o de baix a dalt), i em diu: - Aquí usted no puede estar, este lugar está reservado... Li vaig a respondre, i ensenyar-li la meua butlleta (4 euros em va costar), però el senyor camina ràpid i jo necessito primer poder alçar-me de la cadira i seguir-lo per explicar-li la meua situació. Ni cas, la seua resposta segueix sent: - Aquí usted no puede estar, este lugar está reservado... Casualment ve una persona, que com no se me va identificar encara que li vaig indicar que ho havia de fer, no he pogut encara presentar protesta posterior. Realment, no es va voler identificar, pot ser considerant que l’anonimat exculpa de les seues responsabilitats. No hi va haver forma, les meues butlletes no servien per seure en un lloc que deia estava reservat, però que no posava que estava reservat... Que anés més cap allà, que igual podria fer fotos i que no res, que allí no podia seure i que les meues butlletes de lloguer de cadires no tenien validesa allí. Li vaig preguntar si -ja que jo ara tinc problemes de mobilitat-, si em podia ajudar o gestionar algun lloc per seurem. Resposta: - Váyase a sentar a otro sitio, y si tiene problemas de movilidad, se queda en casa... No vaig ser l’únic que vaig estar en aquesta situació. Una senyora gran -de més edat que jo-, també va tenir aquest mateix problema. Jo ho vaig veure, i després em van contar que molta gent que tenia butlletes de cadires llogades van haver de fugir de llocs on específicament no hi posava la paraula «reservado». Si he de dir-vos, que encara que vaig parlar amb aquests dos responsables de la desfilada en un «valencià» correcte, i sabent que entre ells dos parlaven en la meua llengua, sempre vaig sentir les seues respostes, els seus comentaris i les seues paraules en castellà. Es aquest l’idioma oficial del nostre carnaval? La veritat és que, aquell dia se’m van llevar les ganes de documentar el Carnaval de Vinaròs. Pot ser tindré al meus arxius unes quatre-centes o cinc-centes mil fotos del Carnaval de Vinaròs, des dels anys noranta fins ara. Ha estat un treball d’anys de mica en mica, però veritablement, aquell dissabte vaig decidir tornar-me a casa i fer d’altres coses més útils i més interessants.  Dels trens i de les rodalies...  Normalment uso dels trens cada mes per anar a les ciutats que estan pròximes a Vinaròs. També uso dels autobusos de línia, si he de fer les visites habitual a les consultes de l’Hospital General de Castelló. Primer us parlaré dels viatges en autobús de línia, i us puc dir de la dificultat que comporta per a una persona amb problemes de mobilitat pujar i baixar d’un autobús ben alt, amb uns esglaons que són els de sempre i que sempre hi ha que superar. Braços i força que una persona aprèn a usar quan -si s’escau-, la gent et mira fent-hi l’esforç però no aplaudeix, ni tampoc ajuda... Si aneu a Castelló o València en tren, us aconsello -si teniu problemes de mobilitat-, fer és de trens baixos, dels que no siga obligat pujar dos o tres esglaons, perquè aquests esglaons són alts i és possible (a mí m’ha passat), caure de genolls. Sí, hi ha gent que t’ajuda a incorporar-te, i també gent que només mira i espera a que les teues cames tornen a cercar la verticalitat... Us recordo que, els trens de rodalies són trens alts, als que és difícil accedir, tant de pujada com de baixada... I si li dius al revisor que «aquest tren no és adequat per a persones amb problemes de mobilitat», la resposta sempre ve a ser: - Pues, haga una reclamación... No he sentit mai una disculpa, per minsa que siga... No sé si recordo que les persones que treballen al servei de la gent, en el serveis públics, tenen la obligació de parlar i respondre amb amabilitat. I la veritat és que si no ho fan així, li posen més agre a l’agredolç dels usuaris que tenen problemes amb el disseny i la efectivitat dels serveis del nostre país. Ara tenim més rodalies, més trens entre Vinaròs i Castelló, i València... Només falta que aquests trens siguen aptes per a tots els usuaris.  La llengua dels supermercats  Una vegada, una persona que no és d’aquestes terres, em va fer un comentari quan jo estava llegint l’etiquetatge al moment de escollir un producte d’un supermercat de la nostra ciutat. Aquesta persona em va dir, amb un somriure a ls seus llavis: - No os podés quejar. Tenéis el etiquetaje de todos los productos en español y en catalán. Jo vaig mirar ben bé els dos idiomes de l’etiquetatge, i li vaig respondre: - En castellano sí, però en catalán no. Puede parecerse, però és portugués... I era veritat, era portugués... Deixant de banda alguns supermercats que etiqueten en la varietat dialectal valenciana del català (Consum), i d’altres que obren el seu mercat de venda online en català (Mercadona), la gran majoria dels supermercats que hi ha a la nostra ciutat, presenten als seus productes de línia blanca, i també als productes de marca l’etiquetatge es castellà i en portuguès. Realment, no sé si els seus responsables saben que, si estem en una determinada «autonomia» de l’Estat Espanyol, aquesta té una llengua co-oficial que hi s’ha de respectar. I a l’Estat Espanyol, la llengua portuguesa no és co-oficial en cap dels territoris autonòmics.  Si hi ha una sèrie de lleis, i en aquest cas la Constitució ho especifica ben clar sobre la co-oficialitat de les llengües a l’Estat, respectem aquestes lleis i no les usen només per als interessos que ens interessen.  Quan comprem, què mengem...?  Quan entrem a un supermercat, pot dir-es que ens adentrem en un mon on l’estètica, les imatges, els dissenys, els colors, i també els sons han estat preparats per captivar-nos i empalagar-nos. És l’univers de l’atracció, preparat per a que «comprenguem» que tot el que ens ofereix és bo, si mésno, perfecte per a la nostra salud...  Però, en el moment de creuar la porta de la gran superfície, mai no hem d’oblidar les nostres ulleres. Mai no hem de fer-ho, perquè és importantíssim llegir i comprendre fins a quin punt les quantitats, els elements del receptari de cadascun dels productes que comprem, poden afectar directament a la nostra salut. I tot això està escrit en lletra petita, tant petita (fins a 4 punts de mida, i en colors ben clarets...), que en la majoria dels casos, les nostres ulleres de llegir, ens permeten atinar les lletres sense dificultat. Després de saber els components del menjar preparat que estem disposats a comprar, i que menjarem a casa i en família, hem de tenir ben clar tots aquests additius, conservants, colorats, essències i saboritzants que hi han afegits. Hi han un grapat de webs que ens poden donar informació sobre això, dels que són bons, dels que no són tant bons i dels que són dolents, i el meu consell és que us feu una passejada per la web, que ens pot ser realment aclaridor. Sobre tot això, només us puc dir dues coses: normalment, tots els productes elaborats tenen sal i tenen sucre. Sí, en la majoria dels casos a la vegada: El pernil salat té sal, com és normal, però moltes vegades se li afegeix sucre perquè la seua cura ha estat ràpida, industrial i no tradicional. Aleshores, és més barat però..., li afegeixen sucre per dissimular aquest fet. I el mateix passa quan comprem les tradicional «gambes saladetes». Tenen sucre... Pot ser, si nó, que serien massa saladetes. Una vegada vaig preguntar que com el iogurt grec sense edulcorants, sense sucre; era més car que el iogurt ensucrat? Tres cèntims per «pack». No em van saber respondre i jo els vaig dir: - Els productes amb sucre estan subvencionats per les sucreres... No sé per què, però al cap de dues setmanes, els dos «packs» valien 1’07 euros. Tots ens farem així més gords, tots gaudirem de la dolçor del segle XXI. Però, si som conscients, tots podrem mirar la forma de cuidar-nos millor, consumir els productes més naturals per tenir més bona salut.  Recordeu: porteu les ulleres de llegir quan aneu a un supermercat, i llegiu ben bé les etiquetes. Guanyareu en salut!  Les voreres de Vinaròs haurien de ser peatonals...  Els «peatons» són persones que normalment fan els seus desplaçament d’un costat a l’altre d’una vila, una ciutat, un lloc geogràfic propulsant-se amb els seus peus. Ja ho diu qualsevol rètol dels que ens trobem que té escrit en castellà: «paso de peatones». A la nostra ciutat tenim una ampla superfície de voreres per les que -a diferència de les vies de trànsit, estan específicament dedicades a les persones que es desplacen amb els seus peus: xiquetes i xiquets, gent jove que camina ràpidament, gent adulta que va al seu treball, gent gran que passeja, gent més gran que camina amb l’ajut del seu «caminador». Veritablement, molta gent... He de dir-vos que un cosí meu va tenir un problema un dia, i aquest problema va ser que un ciclista -que anava a «tota pastilla» per la vorera, no va poder frenar i el va atropellar. La conseqüència va ser que el meu cosí va tenir que operar-se i recuperar-se d’una trencadura de cadera. Això ho dic perquè cada dia, tots, podem veure com -de repent- podem veure com els ciclistes envaeixen les voreres per dirigir-se ràpidament, amb velocitat de circulació de trànsit, per damunt de les voreres, aprofitant que així sempre s’avança més ràpidament, envaint les zones que són exclusives de vianants, i a la vegada sortejant a la gent que camina amb els seus peus.   Considerem la situació, i per això vull explicar als ciclistes: - Si vols anar ràpid, usa les vies de tràfic, com els cotxes, les motos, els camions i els autobusos... - Si vols usar les voreres, baixa de ls bicicleta, i camina amb ella agafada de les mans per a que no se t’escape... Així evitaràs accidents.  La llengua dels valencians.  Anar pel carrer, seure’s als bancs mentre descansem del anar i tornar quotidiani de les nostres jornades de treball, i de les altres jornades que no són de treball. Són moments en els que l’observació, la curiositat o simplement, el moment que pertoca ens fa escoltar, sentir i pensa spbre el que gira al nostre entorn. Recordo temps anteriors, on les veus que parlaven tenien més el so tradicional de les nostres terres. Eres veus en valencià (la variant dialectal del català que aquí a la nostra comarca pot definir-se millor com a «tortosí», però que des de València li volen adjudicat el nom de «valencià del nord»,  encara que un nom o d’altre fan referència a la mateixa llengua i al mateix dialecte). Era acpstumat sentir aquestes veus, mesclades amb les veus de la gent que havia arribat des del sud, des de Andalusia, i que des del principi formaven part de la nostra forma de ser i de la nostra idiosincràcia. Ara, aquestes veus sembla que estiguen sent callades: els xiquets, els nois i noies joves -quan parlen entre ells en públic-, majoritàriament ho fan en castellà, com si volguessen no recordar-se que és el valencià la nostra llengua, i que el valencià és llengua oficial al País Valencià. Clar què, si escoltem ràdio o veiem tv al nostre país, el 90 per cent de totes les emissions són en castellà, i hi ha un residual 10 per cent que s’emet en la nostra llengua. Ho hi ha un defecte de forma, una absència cultural a nivell administratiu, o és que des de els mitjans de l’estat (els mitjans poderosos de l’estat espanyol, que tenen cura en seguir el seu camí vers a la unificació ideològica i cultural de l’Estat Espanyol, cerquen la forma de esvair i minimitzar allò que ha estat ben nostre al llarg de segles a pesar dels entrebancs i de les dificultats. Xiquets i xiquets, nois i noies estan fent ús més del castellà que del valencià al carrer, entre les seues converses, perquè des dels mitjans de comunicació estatals i oficials se’ls incita a fer això, oblidant que al nostre país sempre ha hagut una cultura -la nostra-, que per alguns estaments econòmics i socials és important que es disolga i desaparega. Sí, som valencians. Defensem la nostra llengua i donem raons a la gent més jove per a estimar-la.seure’s als bancs mentre descansem del anar i tornar quotidiani de les nostres jornades de treball, i de les altres jornades que no són de treball. Són moments en els que l’observació, la curiositat o simplement, el moment que pertoca ens fa escoltar, sentir i pensa spbre el que gira al nostre entorn. Recordo temps anteriors, on les veus que parlaven tenien més el so tradicional de les nostres terres. Eres veus en valencià (la variant dialectal del català que aquí a la nostra comarca pot definir-se millor com a «tortosí», però que des de València li volen adjudicat el nom de «valencià del nord»,  encara que un nom o d’altre fan referència a la mateixa llengua i al mateix dialecte). Era acpstumat sentir aquestes veus, mesclades amb les veus de la gent que havia arribat des del sud, des de Andalusia, i que des del principi formaven part de la nostra forma de ser i de la nostra idiosincràcia. Ara, aquestes veus sembla que estiguen sent callades: els xiquets, els nois i noies joves -quan parlen entre ells en públic-, majoritàriament ho fan en castellà, com si volguessen no recordar-se que és el valencià la nostra llengua, i que el valencià és llengua oficial al País Valencià. Clar què, si escoltem ràdio o veiem tv al nostre país, el 90 per cent de totes les emissions són en castellà, i hi ha un residual 10 per cent que s’emet en la nostra llengua. Ho hi ha un defecte de forma, una absència cultural a nivell administratiu, o és que des de els mitjans de l’estat (els mitjans poderosos de l’estat espanyol, que tenen cura en seguir el seu camí vers a la unificació ideològica i cultural de l’Estat Espanyol, cerquen la forma de esvair i minimitzar allò que ha estat ben nostre al llarg de segles a pesar dels entrebancs i de les dificultats. Xiquets i xiquets, nois i noies estan fent ús més del castellà que del valencià al carrer, entre les seues converses, perquè des dels mitjans de comunicació estatals i oficials se’ls incita a fer això, oblidant que al nostre país sempre ha hagut una cultura -la nostra-, que per alguns estaments econòmics i socials és important que es disolga i desaparega. Sí, som valencians. Defensem la nostra llengua i donem raons a la gent més jove per a estimar-la.  Pas a pas...  Pas a pas vas caminant pels carrers de la nostra ciutat... Hi ha gent que camina «de pressa», hi ha gent que camina corrents, i d’altres que ho fan saltant i jugant com són les xiquetes i xiquets. Caminar «de pressa» implica posar el peus un darrera l’altre seguint un ritme que ens permet dirigir-nos amb celeritat des d’un punt d’origen a un lloc que és el nostre destí. Això ho sabem tots .o quasi tots-, i realment ho hem experimentat variades vegades al llarg de la nostra vida. Aquesta forma de caminar -absolutament saludable, i que és recomanada pels metges-, té els seus avantatges i també els seus des-avantatges. Per una banda, l’exercici de caminar fa que la irrigació del nostre cos augmente i el sa exercici ens pose a punt i ens aprime, fent que el nostre cos tinga menys dificultat en arrastra el nostre pes. Per altra banda, ens fa suar i això fa que els porus del nostre cos s’obren i ens oxigenem millor. Però en una ciutat, on cada persona camina al carrer a la seua velocitat, el caminar ràpid -i sobretot no mirar a qui tens caminant al teu costat, o darrere, o davant, o simplement està portant la mateixa direcció, seguint el mateix camí, o creuant-se amb tu d’una manera o d’altra-, hi ha una enorme possibilitat d’ensopegar.  He observat que hi ha gent que no recorda que qui pot caminar més ràpid és aquella o aquell que té més facilitat en aturar-se, perquè a l’hora manté més reflexos. Malgrat aquest fet ben clar, moltes vegades són la gent amb més dificultats de mobilitat els que han de «frenar en sec» per evitar ensopegar, i pot ser caure en aquests tipus d’encreuament dalt de les voreres de Vinaròs. Abans, quan érem menuts, ens deien que a la gent gran se li havia de mostrar respecte cedint-li el pas. Ho fèiem així, i vam créixer respectant aquesta norma de respecte. Ara, som les mateixes persones els qui seguim fent el mateix, perquè a més qui té més pressa en caminar, qui pot caminar més ràpid, en la majoria dels casos mai no ha aprés, o no li han ensenyat aquesta norma de respecte.  Càmeres, cameretes...  Dissabte 20 de juliol a la nostra ciutat... És allò que aquest matí se m’ha ocorri't sortir al carrer. M’he assegut a la terrassa d’un tradicional i conegut bar que hi ha a la plaça del mercat per prendrem un caferet amb gel. No hi fa massa calor encara perquè les nou del matí estan a punt de trucar, però penso que abans d’entrar al mercat a comprar, és bo relaxar-se una mica i fer-ho. Un cotxe compacte -no en sé de marques, però sé que es compacte, un utilitari que sembla nou, o de poc us, de color brillant gris-verdenc s’atura davant, després de girar. Són tres segons, veig l’objectiu d’una càmara petita, compacta enfocant cap a les tauletes que hi han al meu voltant, després veig clarament el rostre del fotògraf -que ja ha ocultat la càmera-, i com el vehicle se’n va. Penso:  - Aquesta persona ha fet fotografies de la gent que està al meu costat, i darrera de mi, sobtadament, sense avisar, i simplement se’n va... Segueixo pensant: - A vingut amb el seu vehicle des del passeig i ha entrat pel lloc autoritzat, ha fet les fotografies, ha donar la volta a la plaça del mercat i ha tornat al passeig. - Tinc ben clar que ha fet aquesta acció per obtenir aquesta o aquestes fotografies. Ara el meu pensament segueix aquest discurs: - Jo puc identificar-lo igual que ho poden fer la gent que -a les altres tauletes de la terrassa del bar, estaven mirant el vehicle... - La policia municipal de Vinaròs pot identificar-lo, perquè controla i té les gravacions de qui entra surt de la plaça, perquè la plaça del Mercat és zona restringida... - Indiscutiblement, si ha estat autoritzat per entrar, és ben identificable perquè només els vehicles autoritzats poden entrar en la zona. - I també, indiscutiblement l’acció de fotografiar «ocultadament» i de forma amagada a determinada gent que està asseguda desdejunant en la terrassa d’un bar no és una acció que siga massa normal, ni tampoc legal. Aquest fet va ser advertit per més gent, i van haver comentaris sobre l’acció que varem poder veure... A quí volia fotografiar aquesta person? Jo, sóc un client atipic d’aquesta terrassa. Igual puc seure a les 9 del matí, com a les 12 i 35 minuts, com a les 4 i 13 de la tarda. Pot ser cercava a la gent que a determinada hora desdejuna o habitualment es reuneix i seu a aquesta terrassa. O, potser no... He volgut explicar-vos aquest fet, senzillament perquè l’he viscut i l’he observat. No és la primera vegada que m’he fixat en fets com aquest. Sí que em sorprèn que no es pot veure tots els dies, aquestes coses sí estan començant a ocórrer més a sovint.  Ens vigilen? Qui ens vigila? O simplement, és gent que gaudeix de fotografiar als nostres veïns?  No és gens fàcil...  No és ben fàcil fer us de l’ajut de l’administració en els temps actuals. Pot ser diria què la nostra administració municipal en alguns moments posa dificultats a aquella gent que necessita fer algunes gestions per aconseguir ajuts o determinats serveis. Per què posa dificultats? Pot ser els funcionaris, sabent-se hàbils en els procediments, no se’n adonen que la majoria de la gent que camina pel carrer, que treballa per subsistir, que moltes vegades no ha estat en el mode d’experimentar el funcionament de les xarxes, que a casa no fan ús de l’ordinador: necessiten més ajut dels que se li donen. Una persona que conec, em va demanar si li podia ajudar a recollir una sèrie de documents que necessitava per fer una determinada sol·licitud, i em va presentar dues fulles on es marcaven els documents necessaris a presentar... La sol·licitud explicava el perquè de cada uns dels requisits, i després tenia -al segon full-, amb una marca feta sobre alguns del llarg llistat de possible documentació a recollir. Tot correcte, sí, a cada un dels documents requerits, hi hagués hagut l’adreça electrònica on està -teòricament-, disponible cadascun d’ells. Però, en cap de les opcions numerades dels llistat hi ha una adreça on el subjecte de la recerca puga escriure i trobar el document. Vam estar en primera sessió un matí, intentant saber on es por trobar -per exemple-, el DARDE, document de la demanda d’alta i renovació d’ocupació, o el certificat de SEPE, que eren en aquest cas dos del vuit document requerits. La primera sessió va fer que aconseguim quatre dels documents, encara que un d’ells -després de encerta que endevina, vam arribar fins a la pàgina correcta, no estava hàbil perquè estava en processos de..., i durant aquest cap de setmana no estava hàbil. Qüestió d’esperar dilluns o dimarts... La segona sessió va donar fruit després de tenir la paciència d’endevinar com poder saber-ne les adreces corresponents per baixar-se la documentació. I ja era possible entregar tota la documentació requerida pel nostre ajuntament.  Des d’aquestes línies vull recordar a qui s’encarrega de l’atenció als ciutadans, que molts d’ells no tenim l’habilitat de conèixer els recorreguts de l’administració a internet, i que és necessari que es facilite a tots la documentació d’ajut complerta per a poder fer els tràmits documentals; pensant que que la majoria de qui ens demana ajut per completar aquests tràmits ho puga entendre. El per què abans l’administració municipal ho feia, i ara no ho fa, no sé per quina causa és, però és el nostre ajuntament qui ha d’ajudar a TOTS els ciutadans. I en el cas de Vinaròs, hi ha molta gent que necessita d’aquesta ajuda.  Canviar de perspectiva, canviar de realitat...  Un mapa de la nova realitat espanyola de mitjans del segle XVIII, que representava els quatre ports més importants de la Mediterrània, tenia només quatre noms, que indicaven els quatre ports més importats: Barcelona, Vinaròs, Gandia i Cadis. Eren els temps en que una nova administració des de  Madrid estructurava un Regne Espanyol amb noves lleis i noves estructures socials, civils i econòmiques. Però encara així, Vinaròs no havia perdut encara aquells privilegis que tant d’esforç de treball li havien costat aconseguir al llarg dels segles. Temps al temps, la nostra població -que no era encara ciutat-, va anar endinsant-se en la estructura centralitzada del poder polític que representava el seu organigrama des de la centralitat de la capital del nou regne d’Espanya, des de Madrid. I aquest organigrama de tipus radial s’organitzava seguint els paràmetres del poder segons una nova ideologia, sense tenir en compte més que l'interès de qui detentava aquest poder: Madrid – València – Castelló. El poder era delegat en ciutats d’acord amb l’ideari geogràfic-administratiu de una ideologia centralitzadora, que minsava sistemàticament el treball i esforç de segles dels ciutadans, per anar acumulant la representativitat en les ciutats que eren designades com a capitalitat de les determinades regions geogràfiques designades. Temps després, Vinaròs, com a important port de la Mediterrània deixava de tenir la seua Comandància de Marina, per a convertir-se al cap de les dècades en el que ara és una ximple Ajudantia de Marina.  No ha estat només Vinaròs la població que anat perdent -sistemàticament-, tots aquells privilegis que tenia pel seu treball i el seu esforç, sí que puc dir que ha estat la centralització del poder del Regne d’Espanya el que a partir del regnat de Felip V ens ha anat conduït a això... Fa ja anys li vaig dir a un «polític» que si veritablement volia saber com era la realitat de les coses, «que vingués a viure a Vinaròs durant un any, i així sabria la diferència entre viure a Castelló (la capital de la província), i la nostra ciutat». No em va servir de res, perquè ni ell va fer això, ni em va fer el mínim cas. Més ve, a partir d’aquell moment vaig tindre encara més problemes en gestionar els assumptes que tenia d’entre les mans. I aplicant això a la realitat actual -una trentena d’anys després-, mirant els trens, i els tràmits administratius, i la situació hospitalària, i les carreteres i les autopistes, i el nostre port, i els mitjans de comunicació, i tantes i tantes coses! Un ciutadà de -per exemple: Santa Magdalena de Polpís-, que paga impostos com un ciutadà de València, no és que no pot haver en tren d’alta velocitat com els que -teòricament-, van des de Madrid a València, sinó que no pot anar del seu poble a qualsevol estació de l’Estat Espanyol, senzillament perquè els trens no paren a la seua estació... Un ciutadà de Cervera del Maestrat només té dos autobusos al dia per poder poder desplaçar-se a les altres poblacions... Hi ha molts de pobles on per treure diners d’un banc o d’un caixer, hi ha que fer un grapat de quilòmetres, ja fora del seu terme municipal... La societat actual, no només està canviant la nostra forma de viure, ho està fent recentralitzant allò que s’havia aconseguit millorar temps a temps amb l’esforç de tots, recapitalitzant les estructures, sense tenir en compte que no només a les grans ciutats viuen persones, oblidant-se que el nostre país està ple de persones que viuen i treballen a les ciutats menudes, als pobles encara més menuts...  I per què, les administracions públiques i els poders de l‘estat segueixen sense escoltar als ciutadans, buidant als seus pobles de privilegis i de serveis per emportar-se’ls a les grans ciutats? Des d’aquí diré als polítics i als administradors: Si canvieu de perspectiva i us fixeu en la realitat de les ciutats i els pobles menuts, us adonareu de fins a quan està distorsionada la vostra realitat de les coses.  Qui paga, no mana...  És una dita molt popular, allò de: «qui paga, mana». Però la realitat és que «qui paga no mana», pel que fa a l’administració de l’Estat. Qui paga, és per que té l’obligació implícita de pagar, ja que -teòricament-, l’Estat ha de recollir aquest diners per fer les obres necessàries i per portar a terme tots els assumptes de l’administració de l’Estat. Molt bé, això ho hem de tindre i ho tenim tots els ciutadans. Sense diners l’Estat no pot funcionar. Però, ara és el moment de començar a fer una sèrie de mititzacions: i si no tenim diners per pagar els nostres impostos a l’Estat? Bé, aleshores és moment de concertar amb les administracions per fer pagaments fraccionats, etc... Però, i si així, encara no tenim prou diners -després de pagar lloguer, aigua, llum, telèfon, menjar, llibres i l’escola dels nostres fills...? Si no podem pagar els nostres impostos, es quan arriba el temps de que l’administració de l’Estat ens pot imposar una sanció, bloquejar el nostre compte corrent, una sèrie de mesures impositives que faran que d’una forma o d’altra els nostres diners segueixen el camí que han de seguir segons l’Estat. Després de la Crisi Econòmica i Financera que va començar l’any 2008 -i que encara no s’ha acabat-, hi han a la nostra ciutat moltes famílies que cada més no saben com s’acabarà el més, i l’index de pobresa ens ha pujat tant que es pot dir que la tercera part del nostre poble segueix estant en risc de pobresa. Segur que alguns polítics diran que aquestes xifres són exagerades, però que li pregunten a la gent pel carrer! Sabem -per què les noticies ja ho van començant a dir-, que no només la crisi no s’ha acabat, sinó que està tornant a activar-se. Ens estan dient que els pobres seran més podres, que els índex d’atur pujaran i ja estant pujant, i que els tindrem que estrènyer el cinturó encara més.  I tornarem a pagar als bancs, a les financeres, a l’administració per salvar l’economia global i els bancs... I més sabent què no els bancs «recuperats» ens tornaran els diners, ni aquests bancs que han usat per salvar-se dels diners dels estats -que són els nostres-, els usaran per pagar els nostres deutes, i que per segona vegada serem nosaltres -els pobres i pobres ciutadans-, els que tornarem a «salvar» la societat capitalitzada i lliberal. Què podem fer per defensar-nos de tot això? No massa, perquè els poders econòmics tenen a l’abast els mitjans per «imposar-nos les lletres menudes» a qualsevol dels contractes que hem de signar, posar-nos paraules boniques als seus anuncis publicitaris als seus mitjans de comunicació que dominen l’àmbit de les notícies, posant-nos sempre la pastanaga més dolça  ben a prop dels nostres llavis... Però, els ciutadans podem no deixar-nos enganyar per tot això. Que poder fer?: llegir bé els contractes, assessorar-mos, escoltar les noticies en tots els mitjans de comunicació, i diferenciar els matisos i la forma de dir les coses de cada mitjà sabent de cadascun a qui vol representar, preguntar, tornar a preguntar i tornar encara més a preguntar per cada detall, i escollir als nostres representants no pel que diuen que faran, sinó pel que veiem que van fent... Recordeu que, nosaltres paguem als nostres representants, i paguen a la nostra administració que ens representa.  I qui paga, mana.

Articles d’opinió

Detalls i més opcions literàries:

Articles d´opinió Arquitectura Els llibrets informatius